Límits per desitjar
Amanda González | 11 febrer 2016Vull això, vull allò, vull l’altre… Ja n’hi ha prou! Estic cansada d’escoltar aquestes paraules que sempre surten de la boca del meu germà. És que no té límits? No li falta de res, ho té tot i, tot i així, no para de demanar més coses. M’irrita, encara que també em fa pensar.
Miro al meu voltant. L’armari ple de roba, la taula plena d’aparells electrònics, els calaixos plens d’objectes i els prestatges de llibres que segurament no hauré llegit mai. Realment ens fa feliços tenir tantes coses? Quantes de les coses que tenim no són necessàries? I sempre en volem més.
“Si desitgeu més del que teniu no sereu feliços”, això és el que ens diu la nostra mare bastant sovint. Però què passaria si no desitgéssim res? Tampoc seríem feliços, ja que tots nosaltres desitgem perquè tenim somnis i metes que volem aconseguir. Segurament suposarà un esforç arribar-hi, però si allò és més gran que l’esforç emprat, haurà valgut la pena i ens omplirem de felicitat.
Llavors desitjar no és dolent perquè sense desitjos no tenim objectius i sense objectius no necessitaríem triar entre dos o més termes i actuaríem sense cap finalitat. Per això, dic el contrari del que diu la meva mare: “Si volem ser feliços, hem de desitjar.” Ara bé, sempre i quan es faci amb moderació i siguin coses racionals.
